Un dijous de Febrer de 2.016 rebíem en el nostre Seminari a Carme Miquel per parlar-nos de Dones i paisatge en la seua narrativa. Eixa vesprada vam poder disfrutar de la seua exposició senzilla, pròxima i al mateix temps profunda, en eixe valencià de la Marina Alta al que ella li donava una dolçor especial. També descobrirem quelcom no molt conegut en la seua caracterització pública: era una convençuda feminista dins de la tendència que més coincidix amb les seues conviccions personals, l’ecofeminisme.
Parlar de Carme Miquel és parlar de compromís, de rigor i d’afany pedagògic que l’ha acompanyat en els distints camps en els quals ha actuat. En plena Dictadura es va unir a altres mestres decidits a renovar l’anquilosada escola franquista seguint els principis de l’Escola Freinet i constituint el Moviment de Renovació Pedagògica Freinet. Estes tècniques ja havien sigut introduïdes en l’escola en la Segona República per alguns docents, però van ser derogades al no coincidir amb el model d’escola autoritària propugnada pel nacionalcatolicisme.
Precisament el contacte amb la vida que impulsava eixa orientació pedagògica, la va portar a defendre una escola en valencià i a lluitar per la seua plena consecució. Va ser membre fundadora de la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià i posteriorment de la Federació Escola Valenciana de la qual va ser presidenta alguns anys.
Ecologista militant va coordinar el Llibre Verd del Territori Valencià i va participar en grups defensors del medi ambient com Compromís pel Territori i Acció pel Clima. Fruit d’eixa sensibilitat és el seu llibre “Mataren el verd, crònica novel.lada dels fets de La Punta”, on relata la lluita que van dur a terme els hòmens i dones d’aquell tros de la nostra horta. La seua valenta defensa va ser reconeguda per la sentència del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana, que va dictaminar la nul·litat del pla que havia donat lloc a les expropiacions, però era tard, aquelles hortes eren ara un erm.
Sempre li va agradar escriure i així ho va fer en els distints camps en que es movia. Com a impulsora de l’ensenyança en valencià va participar en els llibres de textos imprescindibles per a al seu coneiximent ja que estava tot per fer i no es comptava amb cap material per a impartir-la. Entre ells, Vola Topi, Milotxa o Parotet. En el seu vessant més literari va escriure literatura infantil i juvenil i narrativa per a adults amb gran èxit. En 1.998 va obtindre el Premi Ciutat d’Alzira amb la novel·la “Aigua en cistella”. També es va ocupar de l’assaig, principalment responent a les seues preocupacions docents ja que va tractar les situacions en què es troben les jóvens a l’enfrontar-se amb la societat, com “A cau d’orella, cartes a Roser” i “Murmuris i crits, cartes a Mireia” dedicades a les seues dues filles. En total va publicar més de trenta obres.
Va exercir a més el periodisme col·laborant periòdicament amb publicacions educatives i amb la revista pedagògica sindical All-i-oli. I sobretot són importants les seues columnes en el diari Levante des de 1.998 on introduïx el valencià, i que ha continuat publicant fins a dos setmanes abans de la seua defunció. En elles, a part de buscar la normalització del valencià en la nostra premsa, aprofitava l’actulitat per a exposar les seues idees amb un esperit dialogant que buscava la reflexió sobre els distints temes que comentava.
El seu activisme cívic i cultural li va valdre nombrosos premis i el nomenament en 2.016 com a acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Els seus dos últims guardons van ser el Premi Fundació Bromera al Foment de la Lectura i el Premi Isabel Ferrer de la Generalitat Valenciana en reconeixement a tota la seua trajectòria a favor de la participació social i cultural de les dones. Ara que una sèrie ha tornat a posar el focus en el cas Alcàsser, cal recordar que va ser mestra de les tres menors assassinades i que, a pesar del seu immens dolor, va mantindre una postura de respecte i dignitat enfront del sensacionalisme dels mitjans. En una entrevista en À Punt el passat 14 de Juny, afirmava que el relat que els mitjans transmetien era la idea que “si no hagueren eixit de nit no els haguera passat això”.
El Consell Valencià de Cultura ha destacat que Carme Miquel ha representat un treball silenciós i ferm, afirmació amb la que em sent totalment identificada i per la que admire a Carme des de sempre. Tant en la seua vocació com a mestra com en la seua lluita per normalitzar un valencià viu que arreplegara les variants comarcals i per la defensa de la nostra cultura i del nostre territori. Tampoc puc deixar de costat el seu activisme cívic tranquil i la seua contínua disposició a la defensa de les seues idees en una actitud oberta i dialogant, aliena al soroll que hui patim.
Elisa Sanchis
