És evident la legitimitat de la llicència que s’utilitza en el discurs polític quan s’apel·la a la voluntat del poble com a subjecte sobirà. El problema, al meu entendre, comença quan es dóna el salt de la llicència a la hipòstasi, és a dir, quan s’incorre en el que des del punt de vista de la lògica es coneix com: fal·làcia d’hipostatització, que és el tipus d’engany argumentatiu que consisteix en tractar un concepte abstracte com si fóra una cosa concreta. I ho dic amb el mateix escepticisme que crec que cal oposar als qui incorren en l’extrem de la fal·làcia oposada, la que consisteix en l’atomisme individualista, propi de cert liberalisme, que creu que només existeixen individus com a mònades, no persones que són constituïdes precisament per la socialitat.
Al meu entendre, açò és el que ocorre, per exemple, quan es passa de reconèixer que la sobirania consisteix en l’exercici de la voluntat lliure i sobirana dels ciutadans constituïts com a demos, és a dir, constituïts en poble sobirà (cosa que, com ha explicat molt bé Luigi Ferrajoli, exigeix el pressupost de la Constitució), a imaginar que el poble existeix més enllà d’eixa voluntat, fins i tot abans, és a dir, amb independència d’ella, com una realitat natural, com si se la tractara (així ho proposava Möser) com a una planta de la història. És aleshores quan alguns proposen un altre salt –aquest, moltes vegades mortal-, que identifica els trets identificatius d’eixa realitat prèvia, a través de marcadors primaris (llengua, religió, elements etno-culturals) com a determinants, com a condició ‘sine qua non’ del vincle polític. Una vegada que s’enuncia aquest procés d’autoconstrucció en termes de descobriment (si no de revelació: tot poble és, en eixe sentit, poble escollit) hem donat el salt a la fal·làcia d’hipostatització.
El risc més perillós d’eixe procés d’hipòstasi del poble és l’aparició de la idea d’autenticitat que porta amb ell la de depuració. Res de nou. És la vella idea de puresa de sang, a través de la qual es busca l’homogeneïtat com a clau de la força, de l’autoafirmació. Cosa que subjau a la interpretació sociopolítica del mite de Babel. Es produeix així el deliri d’identificar com a poble només una part dels ciutadans, aquells que tenen o adopten eixos trets, i eixe deliri sol anar acompanyat del malson de l’exclusió, que exigeix que qui no s’identifique amb els trets, desitjos o pretensions de dita part dels ciutadans elevats a la condició de vertadera expressió del poble, no siga reconegut com a poble o, almenys, no en condicions d’igualtat. El ‘maketo’, el ‘xarnego’, l’immigrant, aquell que amb la seua presència ens recorda que la realitat és plural, que l’ideal de puresa és una fal·làcia quan no un deliri, no pot ser considerat com a igual, llevat que es convertisca. Un procés, aquest de conversió, que sol portar amb ell la radicalització.
No cal ser un estudiós del pensament polític (a fortiori, no cal ser un ‘politòleg’ ) per a recordar la paradoxa de Rousseau i la distinció entre volonté générale i volonté de tous. Són disquisicions que han donat motiu a interpretacions a la Talmon, que arriba a parlar del projecte de Rousseau en termes de democràcia totalitària. Una paradoxa que permet denunciar, com ho fera Tocqueville, el risc de la ‘tirania de la majoria’ i que es fa encara més greu quan aquesta tirania no consisteix només en l’abús del número (amb menys del 50% dels vots, segons els sistemes electorals, una minoria forta pot convertir-se en majoria institucional i aplicar el seu corró ), sinó, com recordava abans, en la fal·làcia d’hipostatització o, si es prefereix, en aquella forma de sinècdoque que és l’universalisme de substitució. Una part, òbviament, la que aconsegueix l’hegemonia, s’autoerigeix en el tot, monopolitza identitat i voluntat i imposa a la resta l’obligació d’aculturarse, de sotmetre’s a un procés obligatori d’assimilació, com a condició de reconeixement. Castella, fins i tot per sobre d’Aragó, s’imposa com Espanya, en detriment d’una realitat plural prèvia.
Eixe risc ha existit sempre, també en democràcia. Perquè també en democràcia és possible que qui obté la victòria electoral i una suficient majoria parlamentària, crega que té dret no solament al Govern, sinó a més, a monopolitzar totes les institucions de l’Estat. I amb ser dolent, no és el pitjor dels riscos possibles. El major perill és que eixa majoria electoral crega que té també dret a colonitzar i monopolitzar la societat civil.
Ve tot açò al cas de certa pretensió que reiteradament apareix en aquests dies, la dels qui pretenen monopolitzar (al meu entendre, seria més exacte parlar d’usurpar) la noció depoble (català, però també valencià), amb el pretext que només ells tenen consciència d’ells com a tal poble. Açò és, ‘quod erat demostrandum’, que els altres, els que no tenen eixa consciència i per tant manquen d’eixa voluntat política, els no catalanistes, els no valencianistes (els no espanyolistes, clar, també), no són catalans, valencians, espanyols. Aquests, és a dir, els ciutadans que voten partits “de Madrid”, no estarien en condicions de representar la “voluntat del poble valencià”, les reivindicacions del “poble valencià”, perquè tal objectiu només estaria a l’abast dels qui agrupen en partits que utilitzen l’esment al mateix poble valencià. Només els que s’autoidentifiquen com a membres del poble valencià poden dur a terme la legítima defensa dels interessos dels ciutadans valencians.
Als qui així es presenten, els vull formular una pregunta genuïna: m’agradaria saber si estan disposats a ser coherents o si, arribat el cas, evitaran el salt mortal a què quasi indefectiblement els aboca la coherència en qüestió. Una coherència que, al meu entendre, resulta incompatible amb el reconeixement de la pluralitat inclusiva i igualitària. Una coherència a la qual li resulta impossible admetre el reconeixement com a igual ciutadà d’aquells que no volen veure’s identificats com a poble, com a nació cultural.
Al meu parer, la coherència amb aquest pressupost porta a una d’aquestes dues fatals conseqüències. Una, la que acaba per negar la condició de membres del poble (valencià) als ciutadans que no ens reconeixem, que no volem ser reconeguts com a tals, que no ens identifiquem com a membres d’eixe poble (nacionalista). L’altra possible conseqüència està tenyida del paternalisme: els autèntics membres del poble valencià, condescendentment, ens reeducaran –ens normalitzaran, com ja s’ha fet en altres ocasions en la història- i ens imposaran per força eixa condició.
És cert que existeix una tercera opció. No em referisc a tirar-se en braços d’eixa heretgia oposada en què consisteix la fal·làcia de l’atomisme individualista, propi de cert liberalisme, que desconeix l’ésser social. Parle del que alguns denominen nacionalisme inclusiu, una fórmula que, al meu entendre, sobrepassa la fal·làcia, per a incórrer en l’oxímoron. Perquè la pluralitat pròpia del nacionalisme inclusiu significa, al meu entendre, el suïcidi del nacionalisme mateix.
La resposta és, senzillament, NO. No cal admetre la supeditació dels meus drets com a ciutadà a la meua identificació com a membre d’eixe poble valencià. Jo sóc ciutadà valencià, vote el que vote i m’identifique amb la ideologia que vulga. Ningú té dret a considerar-se més ni millor subjecte polític que jo, a pretendre que per embolicar-se en tal o tal altra bandera, cantar aquest o aquell himne, emocionar-se amb una processó, una data o una llegenda, defensa millor els meus interessos. La defensa real de les meues necessitats, dels meus interessos, de les meues aspiracions, no consisteix en apropiar-se com tot programa de l’adjectiu patronímic. Necessite que em diguen en concret per quins mitjans, iniciatives i programa els faran possible, sense que em baste amb la repetició de l’eixarm màgic som valencians, com no em basta aquell altre de sóc espanyol, espanyol, espanyol.
Ho diré d’una altra manera: aquell a qui jo trie amb el meu vot per a ser diputat en el Congrés és, com a mínim, tan legítim representant dels interessos dels valencians (perquè és el meu representant, lliurement triat per mi, ciutadà valencià) com el que ha sigut votat pels qui porten la senyera tatuada en la seua pell i tenen consciència (o la creença, diria jo, amb tot el respecte a les persones i la major discrepància amb eixes creences) de serpoble valencià. No admet que aquests últims siguen poble sobirà i jo no. Perquè a aquestes altures del segle, per a ser subjecte polític, afortunadament, no cal exhibir cap creença ni engolir amb cap acte sacramental. N’hi ha prou amb ser ciutadà. Diré més, hauria de bastar amb expressar la voluntat manifesta de voler ser-ho.
Per açò, per a mi, cal que es reconega eixa condició de ciutadà a qui havent nascut en Tombuctú, Bamako, Alep, Quito, Oujda, Ürüqui, Asmara o Murcia, vol viure i treballar ací. Encara que, com em passa a mi, no li agrade ni la muixeranga, ni la mascletà, ni la processó cívica de la senyera, ni aquell rei a què alguns insisteixen a anomenar: “El nostre senyor, en Jaume I el Conqueridor” . Jo preferisc la memòria del murcià Ibn Arabi o fins i tot la del valencià Al Rusafi. Sobre gustos, ja se sap, tot és possible: fins i tot que a Ninette li agrade un senyor de Múrcia i viceversa, i decidisquen –mentre lliurement els dure eixa voluntat- viure junts.
Gaudeix de nou d’uns dels articles de Javier de Lucas, publicat el passat 07/08/2015 en La Veu.
Article publicat de nou el 24/08/2016 en laveu.com