—Tenim una generació o dues que han viscut dues recessions en una dècada, cosa que no havia passat mai. No tenen expectatives de futur per a traçar-se un projecte de vida consistent. Pel problema de l’habitatge i per la qualitat del treball, la temporalitat; i això és devastador per a dues generacions, persones que tenen entre 18 i 38 o 40 anys. La qüestió de l’habitatge és una qüestió d’estat, una emergència social. Ens hem ocupat això?

—Ara, a més, són al punt de mira perquè en part els culpen dels rebrots, de falta de cura i de solidaritat amb la gent gran.
—És una qüestió important. Anem estigmatitzant els joves i es consolida el debat que són una població no responsable i insolidària. Que no dic que no hi haja casos, però anem al quadre gran. El quadre gran té a veure amb el fet que hem conformat una estructura social un model productiu, unes formes d’organització que els ha reduït l’espai a la mínima expressió, de tal manera que són dues generacions o tres que no tenen vincles amb el passat. No hi ha un relat que els connecte amb el passat i tampoc tenen un relat que els done projecció de futur. Per això és una generació que viu en una espècie de present comprimit, i torne a Enzo Traverso, que m’ajuda molt a comprendre què ens passa. Tenim una estructura social molt precaritzada i una estructura laboral molt efímera. Quan algú té 130 contractes en dos anys és que alguna cosa no va bé. Quan algú ha de dedicar el 60% del seu sou a l’habitatge, no pot fer un projecte de vida consistent. Les circumstàncies els han obligat a viure el present. Jo no els exculpe de tot, però els entenc.

—Entre els aspectes urgents, heu esmentat les desigualtats socials. Aquests últims mesos hem vist cues de la fam als nostres carrers, com feia dècades que no hi vèiem. Ho podem suportar, com a societat?
—Concentreu la pregunta en una part visible que són les cues de la fam, que és la part del final del sistema, i això requereix una acció urgent reparadora. Aquestes imatges de cues al Mestalla no s’havien d’haver produït mai. Això és una qüestió de reparació urgent. És una qüestió estrictament moral que havia d’haver estat abordada immediatament. Els poders públics no han estat a l’altura. Han hagut de venir les ONG a resoldre problemes que els poders públics no han resolt i que continuen sense resoldre. Veiem com l’ingrés mínim vital continua sense rodar i les rendes d’inserció de la comunitat autònoma estan descoordinades; i això evidencia que alguna cosa del nostre model d’organització territorial no acaba d’encaixar.

—Entrem al fons, a la part més estructural que ens ha dut al fracàs.
—Això respon a un model, no és una conjuntura. La segona meitat del segle XX va ser capaç de construir a occident una estructura social en què la part central s’eixamplava [torna a dibuixar l’esquema al paper groc]. Això és fruit de l’extensió del nostre estat del benestar. El segle XXI dibuixa una estructura social en què les elits són cada volta més riques, la part central va aprimant-se, i una part molt important de la població és empesa cap avall i cap als marges. Això no és conjuntura ni és casualitat. És l’evolució per la qual ha transitat el model de capitalisme globalitzat sense regles d’ençà del 1990 o de principi del segle XXI. I ha nascut el ‘precariat’, com una capa social que ja és estructural. No és una classe, però és una capa cada volta més ampla. El precariat són joves, persones sense una formació adient i per característica té la inestabilitat, la mala qualitat dels salaris, de l’ocupació.

—Com n’eixim, d’ací?
–[Pensa.] Aquesta és la qüestió. No li puc donar una categoria de certesa, però crec que l’única opció és recompondre un contracte social, que done seguretat i estabilitat i done garanties de recomposició en termes d’equitat i justícia. La ciutadania ha de tornar a recuperar la confiança en parlaments i en governs i ha de deixar de mirar cap a opcions massa populistes.

—Penseu que es pot evitar?
—La pandèmia ha paralitzat en part l’emergència dels nous populismes, però pot ser conjuntural. L’única manera que això no continue cap a eixa direcció és la justícia social com a eina fonamental de recomposició. Això reclama una certa desglobalització parcial de processos. Necessitem estructures industrials que ens donen una certa autonomia.

—I els ciutadans? Com s’organitzen?
—A mi m’agradaria que la ciutadania organitzada continuara aglutinant-se al voltant de partits polítics, d’opcions polítiques que tingueren com a vector fonamental la combinació de tots els elements: economia de mercat, justícia social i justícia ambiental.

—No sé si estem en condicions de trobar-ho, això que proposeu.
—És que potser no és cap partit. No sé què ens oferirà el futur. Jo distingisc sempre entre partits socialdemòcrates i opcions ideològiques socialdemòcrates. Perquè potser això que acabe de dir-vos no passa pels partits socialdemòcrates tradicionals, però sí per opcions que tenen eixa matriu que són genuïnament socialdemòcrates. O és que la política d’Ada Colau no és socialdemòcrata? Però no és un partit socialdemòcrata. O la política del govern de la ciutat de València, de Compromís, no és socialdemòcrata? Però no és el PSOE. Per una altra banda, mirem Europa, les darreres eleccions. Què hi veiem? Un relatiu ascens de partits verds que combinen drets socials, drets ambientals i economia de mercat. Els partits verds ideològicament, on els situem? Al centre-esquerra? La matriu és probablement en el fons socialdemòcrata. Podem transitar cap a escenaris en què els partits tradicionals donen pas a formacions polítiques de tipus roig i verd, enfront del pensament neoliberal clàssic-populista? Tenen recorregut les grans coalicions roges i verdes en l’Europa occidental? Jo pense que sí que és probable.

—Fora dels partits polítics, no veieu possible una organització dels ciutadans?
—No. No per a aglutinar. Hi ha una frase de ‘El ala oeste de la Casa Blanca’ que diu ‘si vols decidir, presenta’t’. I això és així, perquè, al final, les eleccions exigeixen opcions polítiques que es presenten a eleccions i formen governs.

—Poseu-vos ara la jaqueta de catedràtic de geografia humana i passegeu-vos pels centres de ciutats com Barcelona o València. En alguns casos, la caiguda del turisme les ha convertides en llocs deserts i fantasmals.

—Recollim allò que hem sembrat. A les ciutats com Barcelona o València els passa que han optat per un model de turisme de baixa qualitat. Un turisme de masses que ha originat la gentrificació i la turistificació del centre de les ciutats. Quan el model es col·lapsa es fa evident que depenia que vinguera gent en massa en creuers, amb cotxe, amb avió, etc. a consumir i consumir al centre de les ciutats. Però tot de baixa qualitat. Optàrem per un model de turisme equivocat. Jo crec que la pandèmia hauria de servir per a començar a treballar un model de turisme distint, en què la cosa important no siga el nombre de persones que ve. A mi m’interessa més l’estadística que parla de despesa mitjana per visitant que no de quants turistes han vingut.

—Explicat així, sembla que aquests centres de les ciutats siguin condemnats a morir.
—No sóc gens optimista. Si salvem la pandèmia, tornarem al mateix model. No seria una bona cosa. Els poders públics esperen tornar al mateix punt que abans que la pandèmia, no se centren a repensar. I repensar no vol dir canviar d’avui per demà, però sí anar gradualment cap a un model distint. És veritat que els poders públics i els industrials pensen que quan hi haja una vacuna tornaran a o omplir…

—Em costa de creure que no hi haja ningú que pense què cal fer l’endemà?
—Hi ha intel·ligència pensant a escala mundial, a escala europea, jo diria que sí. Cada vegada es va obrint més pas el pensament estratègic.

—I què se’n fa de les idees? Hi ha una transferència de coneixement entre l’acadèmia i els centres de presa de decisions?
—El pensament estratègic s’havia expulsat de l’agenda política però ara hi torna a entrar. Tal vegada menys que no caldria. Hi ha un parell de paraigües que els ha obligat progressivament a entrar. Un és el que es deriva del canvi climàtic. I l’altre és l’anomenada Agenda 2030 i els objectius de desenvolupament sostenible. La gent al principi no en feia cas, però van fent el seu camí. Sí que veig que a poc a poc el pensament estratègic entra en l’esfera dels governs. Potser més lentament que no voldríem nosaltres, perquè el cicle polític dura quaranta-vuit mesos, entre una elecció i una altra. El cicle econòmic sol ser d’uns deu anys, aproximadament, i el cicle ecològic, no menys de cinquanta anys. Però és clar, predomina el cicle polític. Això em dóna vots? Doncs endavant! I qui vinga darrere que s’aguante. Això no obstant, a poc a poc, el cicle polític va obrint-se a la influència del pensament estratègic. I ací hi ha un element fruit de la pandèmia que ens pot ajudar: els acords europeus. Jo hi done molta importància. Són una quantitat enorme de diners. Per al País Valencià són no menys de mil milions d’euros l’any. Això sí, condicionats a objectius prioritaris que marca la unió: transició ecològica, innovació i medi ambient.