Poques coses expliquen tant de la nostra societat com el fem que produïm, a cabassades, dia rere dia. Generem residus de forma incessant, gairebé espontània. Observa el que t’envolta ara mateix: allà on mires hi ha una deixalla, actual o potencial. És aquest un flux de proporcions bíbliques, que mai no s’atura i cada vegada és major, desbordant els caixers de barrancs i els carrers de les ciutats, els passadissos i les cuines de les cases particulars, els abocadors i les plantes de tractament.

D’economia circular, res de res: el 90% dels materials emprats al món són frescos, i només un 10% són reciclats

Portem anys amb el fem a l’esquena, preguntant-nos què en podem fer. Fins fa no massa ens conformàvem a dipositar-lo a algun forat, amagat de ciutats i la mirada dels turistes. El que importava, per damunt de qualsevol altra consideració, era evacuar aquell ignominiós subproducte que excretàvem diàriament, el revers obscur del luxe i el consum, d’un benestar assentat a sobre de la insostenibilitat. A poc a poc vàrem anar emplenant els abocadors, i calgué ampliar-los, fer-ne de nous. I, al camí, també tractar els residus d’una altra manera, provar de seleccionar-ne alguns per tal de recuperar-los. Seria això la solució? Com si fora la pedra filosofal o la font de l’eterna joventut, pensàvem haver descobert el més important dels mecanismes vitals per a mantenir el metabolisme socioeconòmic: l’economia circular. Si el que llençàvem al fem no era un residu, sinó un recurs, estàvem llavors contribuint al benestar i al creixement de tota la societat. Ja no sentiríem cap mena de culpa per embrutar la natura o taponar les artèries urbanes amb les bosses a rebentar de deixalles.

És cert que el fem és un caràcter diagnòstic d’una determinada societat: regirant als seus contenidors et pots fer una idea ben clara dels habitants d’un poble o ciutat. Però allò que determina amb major claredat la nostra relació amb les deixalles no és la tipologia predominant o la distribució per categories, ni tampoc què fem o deixem de fer amb el fem, sinó quelcom més senzill: el volum total. Això, i no cap altra cosa, és el que ens donarà una veritable idea de la magnitud del problema: la insostenible dimensió energètica i material de la nostra economia i la nostra societat.

Artícle publicat a El Temps.cat el 13/03/2023