Poques coses expliquen tant de la nostra societat com el fem que produïm, a cabassades, dia rere dia. Generem residus de forma incessant, gairebé espontània. Observa el que t’envolta ara mateix: allà on mires hi ha una deixalla, actual o potencial. És aquest un flux de proporcions bíbliques, que mai no s’atura i cada vegada és major, desbordant els caixers de barrancs i els carrers de les ciutats, els passadissos i les cuines de les cases particulars, els abocadors i les plantes de tractament.

D’economia circular, res de res: el 90% dels materials emprats al món són frescos, i només un 10% són reciclats

Portem anys amb el fem a l’esquena, preguntant-nos què en podem fer. Fins fa no massa ens conformàvem a dipositar-lo a algun forat, amagat de ciutats i la mirada dels turistes. El que importava, per damunt de qualsevol altra consideració, era evacuar aquell ignominiós subproducte que excretàvem diàriament, el revers obscur del luxe i el consum, d’un benestar assentat a sobre de la insostenibilitat. A poc a poc vàrem anar emplenant els abocadors, i calgué ampliar-los, fer-ne de nous. I, al camí, també tractar els residus d’una altra manera, provar de seleccionar-ne alguns per tal de recuperar-los. Seria això la solució? Com si fora la pedra filosofal o la font de l’eterna joventut, pensàvem haver descobert el més important dels mecanismes vitals per a mantenir el metabolisme socioeconòmic: l’economia circular. Si el que llençàvem al fem no era un residu, sinó un recurs, estàvem llavors contribuint al benestar i al creixement de tota la societat. Ja no sentiríem cap mena de culpa per embrutar la natura o taponar les artèries urbanes amb les bosses a rebentar de deixalles.

Però la realitat és tossuda, especialment en aquelles qüestions ambientals que es poden mesurar i avaluar. I no, d’economia circular, res de res: el 90% dels materials emprats al món són frescos, i només un 10% són reciclats. Tot i les batalles per posar al centre del debat només un tipus de residus, com els envasos plàstics, la realitat és que tenim un problema amb tot allò que rebutgem diàriament. Amb els aliments que malbaratem i podrien haver-se aprofitat; amb la roba que obtura les màquines de les plantes de tractament; amb les runes d’obra que acaben com a simple rebliment; amb la ferralla tecnològica, de destí incert i el reciclatge de la qual és extremadament difícil; amb el plàstic que va més enllà del que trobem als passadissos del supermercat; fins i tot amb el cartró que ara emplena els contenidors blaus de les ciutats, arran de la popularització del comerç electrònic.

És cert que el fem és un caràcter diagnòstic d’una determinada societat: regirant als seus contenidors et pots fer una idea ben clara dels habitants d’un poble o ciutat. Però allò que determina amb major claredat la nostra relació amb les deixalles no és la tipologia predominant o la distribució per categories, ni tampoc què fem o deixem de fer amb el fem, sinó quelcom més senzill: el volum total. Això, i no cap altra cosa, és el que ens donarà una veritable idea de la magnitud del problema: la insostenible dimensió energètica i material de la nostra economia i la nostra societat.

Artícle publicat a El Temps.cat el 13/03/2023