En una vella fàbula cinematogràfica del director italià Pier Paolo Pasolini, el llaurador Totò caminava amb el seu fill Ninetto cap a la ciutat per demanar la moratòria a un deute que recaia sobre el seu camp. Pare i fill deambulaven i conversaven en un entorn oníric a les afores de Roma, un paisatge a voltes urbà, a voltes rural, on convivien proletaris amb burgesos, patrons amb servidors. De sobte, Totò i Ninetto se trobaren amb un corb que parlava i s´els hi va presentar dient: «Jo vinc de molt lluny, d’un país anomenat Ideologia. Visc a la capital, al carrer Karl Marx, número setanta vegades set». Pasolini va triar materialitzar-se en un corb, el qual al llarg de la conversa reivindicava la vigència del marxisme i dividia la Humanitat en dos territoris, un d´ells habitat per ocellets i altre per ocellots.
Uccellaci e uccellini va ser estrenada el 1966 i va estar prohibida a Espanya fins al 1979. Els censors que la prohibiren sabran per què. En 1979, potser la recent estrenada Constitució Espanyola (1978) havia obert un panorama polític de llibertats i d´esperança a aquest territori d´ocellets i ocellots, capaç d’ordenar una convivència lliure, esperançada i col·lectiva. Però trenta-cinc anys més tard sembla que els ocellots
s’han apropiat totalment del territori; l´han privatitzat, l´han fet seu per treure-li tot el suc, esterilitzant-lo sense compassió. Una tragedia que és resultat de moltes, moltes complicitats interessades. Moltes renúncies, molts comportaments inapropiats i moltes decepcions. Els uccellaci i els uccellini no han donat la talla.
La política és probablement el territori més noble dels que pot transitar la condició humana. Des d’Aristòtil fins a Mandela, on ha estat viva, la política ha representat l´esforç per construir la convicència col·lectiva entre éssers racionals i morals. Un territori de compromís i respecte, de construcció de la ciutadania, de transformació solidària de les comunitats i de lluita per la pau i el benestar que pot treure fora el millor de la condició humana: el respecte a la condició humana i l´altruïsme. Però els ocellots insaciables están sempre a l´aguait, malden per fer malbé la política i convertit-la en un femer, territori miserable de paràsits que acaben per matar-la. Malalta i en perill, desprestigiada i invadida per ocellots depredadors, ara és ostatge de la miseria dels seus indignes moradors. Pasolini, l´intel·lectual maleït, va morir quan encara hi havia un espai d´esplendor per la política honorable. El corb de Passolini vivia al carrer de Karl Marx. A quin carrer viuen ara els ocells savis i venerables? Potser la nova fàbula hauria de canviar el corb per l´humà que vol volar, aquell Ícar de la mitología grega, capaç de transformar el femer en una nova Icaria. Aquell que viu al carrer Icaria numero setanta vegades set.
Publicat en Levante MV el 27-01-2014