Enguany, la celebració del 9 d’octubre es vol projectar per les noves autoritats autonòmiques i municipals de forma renovadora, amb altres accents. Des de la convocatòria cívica, a la qual ens crida amb un vídeo el nostre alcalde, de qui estem orgullosos molts veïns de València, fins a la programació incentivada pel Consell de la Generalitat i per les Corts Valencianes. Les institucions, llurs seus i alguns edificis emblemàtics s’obrin als ciutadans. Per això es pot parlar d’un 9 d’octubre diferent.
És impossible deixar d’estar d’acord amb aquests nous aires. Jo, membre segurament d’una minoria entre els que ens creiem que som valencians perquè vivim i treballem la major part de la nostra vida a València (minoria encara més exigua, probablement, entre els lectors d’aquesta magnífica laveudelpaisvalencia.com), volguera que ho fóra encara més. Sí: compartisc amb tota convicció un 9 d’octubre cívic, democràtic, obert a tots els valencians, se senten o no part del poble valencià que alguns insisteixen en reduir  solament a qui té conviccions nacionalistes (el vertader poble valencià) i als quals discutisc i discutiré la seua legitimitat per a dita identificació, que entenc reductiva i menys adequada a les exigències dels nostres temps. Perquè sóc dels qui pensa que la democràcia acceptable en aquest inici del XXI és la que reconeix i garanteix la pluralitat inclusiva i igualitària. Una pluralitat que considere la millor forma d’inserció en el context polític que és global.
I encara discutisc més eixa identitat si s’insisteix en trets etnoculturals que, al meu parer, encastellen el poble valencià en creences, tradicions i fets històrics convenientment manejats per a reforçar la unitat, tot i seguint malgré soi, el mateix procediment de la seua Nèmesi, d’eixe enemic que va construir Castella com a essència d’una realitat tan plural con ho eren les Espanyes. El que, mitjançant els processos de dominació i voluntat d’hegemonia propis de la construcció moderna dels Estats nacionals, va imposar que les esmentades Espanyes passaren a ser Espanya. Identificacions etnoculturals, insistisc, que per arrelades que estiguen, no deixen de ser mites i, en bona manera, tergiversacions. La primera i més important la que posa data a l’existència dels valencians, del poble valencià,com a fills nascuts de la voluntat del rei Jaume I, parterot del Regne de València.
No va haver-hi regnes anteriors a València? No van existir els valencians fins aleshores? Sembla que quan es parle d’eixe regne (Antic Regne de València, sí, però no tant: del més antic, ni paraula) hom pensa que el vertader, el del poble valencià, no pot nàixer sinó com a cristià i conqueridor. Com en eixa història d’Espanya que ens han ensenyat en què desapareixen 7 segles dels llibres, perquè serien el període de presència d’invasors (set segles d’invasió?) i solament es recupera la vertadera història amb la Reconquesta. Es vol oblidar, per exemple, els qui van habitar aquesta terra des de principis del 1020, fins ben entrat el segle XIII (tret de l’interregne del cabdill mercenari El Sidi, o el Cid, entre el 1094 i el 1102): la taifa de València, un regne de valencians governat per musulmans, perquè hi van haver valencians musulmans. Governats des del 1021 per la dinastia amirí, que van crear la segona muralla, l’Almoina o el Palau Reial. Un regne que va seguir després sota la dinastia almoràvid fins al 1147 i que va passar als almohades fins que el nét del fundador de l’imperi almohade, Abu Zayd, després d’una etapa de pactes amb Jaume I, va perdre finalment la ciutat i el regne davant les tropes aragoneses.
Que Jaume I conquerí per a Aragó aquest regne, és indiscutible. Que just després es configurà com a regne cristià propi, durant poc més de dos segles (tampoc és tant), també. Que desaparegueren tots els vestigis en vèncer Felip V, per descomptat. Però em permetran que afirme la meua condició de valencià, sense venerar Jaume I, ni el penó de la conquesta com a Senyera, ni les processons cíviques en el seu honor, amb o sense Te Deum, encara que, per allò de la laïcitat, sense dubte, preferisc que no hi haja cap cerimònia religiosa, ni presència oficial religiosa en actes polítics, perquè no vull un règim pluriconfessional, sinó laic. Si a vostès els agraden aquests actes i tradicions, que els gaudisquen. Però resistiré fins al darrer alè per a reivindicar la meua condició de valencià, que no necessita agafar-se a cap  borla per a ser tan valencià, almenys, com qui porta eixa bandera en processó.
Article publicat en La veu diari digitital del País Valencià el 07/10/2015