Julio 1998

Era l’any  1998 i decidirem fer un viatge a Portugal. Em ve al cap una anècdota que volguera compartir amb vosaltres:

A l’hora del sopar ens separarem en grups de 8 o 10 dones, donat que els “baretos”  del centre antic de Lisboa eren xicotets.

El grup en el que jo estava varem sopar en una mena de taberna regentada per dones; en aquells anys els nostres  estómacs encara no ens reclamaven Omeprazol: el ben cert és que vam beure més que vam menjar, així que les rialles i el acudits eren constants i sense massa trellat.

No sabria qualificar el lloc on soparem: tenia una decoració difícil de definir en poques paraules; un milió de flors de plàstic – autèntic plàstic, sense cap intenció de dissimular-ho  –  repartides per tots el racons del local incloent un ramet en cada taula; una peixera amb una figura de ceràmica enorme al damunt – un pollastre amb els colors típics de la ceràmica portuguesa;  una urna amb no sé quín sant, decorat amb el seu corresponent ram de flors de plàstic; una mare de Déu de Fátima en un racó fosc per a que “lluira” més, doncs estava feta de plàstic fosforescent – també engalanada amb el seu ram de flors!. En fi, tota una harmonia de bon gust i elegància; he de dir-vos que aquest fou un bon ingredient per a les rialles i el “cachondeo”.

Desprès de sopar ens van oferir si volíem que una de les cambreres ens cantara “fados”: evidentment, vam acceptar. Aquelles cançons, aquelles lletres desgarradores ens anaven encollint el cor i, de la risa passàrem a les llàgrimes doncs la cantant també plorava i nosaltres… hala, a solidaritzar-nos-encara que els nostres marits no ens haguessen abandonat, ni traït, ni amenaçat -; al acabar la seua actuació ens va vendre una cinta de cassete que era en realitat el que pretenia TERESA MARÍA DE JESÚS, la cantant.

Una nit per a recordar, amb bona companyia , entre elles la nostra estimada Presen.